Per tot açò la lluita continua!

Un mes abans de les eleccions municipals Antonio Francés, Paco Blay i Paco Agulló van fer acte de presència en la presentació del pla de participació ciutadana promoguda per l'Associació de Veïnes i Veins de El Partidor. Tots tres venien fent d'abanderats del “canvi possible” en Alcoi i es mostraven sensibles a les peticions ciutadanes i compromesos amb una nova política al Centre Històric d'Alcoi... però a despit de la seva impostura alguna cosa no acabava d'encaixar.

Els polítics que fan del “canvi” el seu discurs central per a guanyar-se el govern municipal han de demostrar amb fets i no amb paraules la serietat de la seva afirmació. Que aquestos aspirants a governants no objectaren cap qüestió del pla veinal, que no mostraren cap disconformitat a les demandes veinals, que en resum, afirmaren estar convençuts de que eixe era el camí a seguir en el barri de El Partidor, feia presagiar que el Centre Històric d'Alcoi anava a continuar en mans de la incúria municipal i de l'oporunisme inmobiliari. Aquesta intuició del veins, venia avalada per anys d'experiència en el moviment en defensa del patrimoni històric, on la gent del PP, havia deixat el llistó molt alt pel que fa a la prepotència, la mofa, el cinisme i la mentida pura i dura, i descarada. Així que amb la sensibilitat a flor de pell, moltes veïnes de El Partidor anunciaven amb pena: ”detràs de estos tres, se avecinan nuevas tormentas” mentre altres, amb la necessitat de sentir-se esperançats després de deu anys continuats d'escarni, pregaven paciència i donaven el seu “vot” de confiança ( metafòric o real ) a un d'aquestos tres personatges.

Com sol ocòrrer el fets posteriors han confirmat les previsions més nefastes.

Però tornem enrere. En aquella reunió un mes abans d'eleccions, els ara governants i aleshores aspirants, van saber de primera ma el que passava a l'edifici Sant Nicolau 155, i es van asombrar i fins i tot indignar de que una cosa així pogués passar. Tanmateix Toni Francés no va badar boca, tal vegada no tindria estudiada cap resposta.Ara bé, després d'escoltar la presentació de l'esmentat pla, va donar un discurs gelat, sense passió, avorrit i previsible. En ell afirmava comprometres a estudiar les demandes veinals i aplicar-les “ sempre que fora possible”. Era evident, (ara és evident i demostrable: por los hechos se os conocerá...) que la frase final volia dir “ ja vorem que fare si arribe a governar, de moment estic massa preocupat en aconseguir una majoria suficient per a fer-ho sense pactar amb aquestos dos...”

Per què Antonio no va dir que no confiava en el que estava escoltant? Per què no reconeixia que no s'enfrontava a la situació lliure de prejudicis cap al moviment veinal? Per què no assegurava que ell portava anys treballant des del partit i que ara no estava disposat a acceptat a ulls clucs qualsevol iniciativa ciutadana? Afirmacions d'aquest tipus l'hagueren fet més humà, més real, menys impostat i amb major credibilitat.

Quan el govern municipal va aprovar la demolició de l'edifici 155 de Sant Nicolau, no calien excuses ni explicacions, tanmateix Antonio Francés va donar una: volia evitar una possible denúncia per prevaricació.

L'argument agafat amb pincetes ha resultat ser un grat regal per a l'anterior govern municipal: com que el tècnics ( municipals i autonòmics) han donat el vist-i-plau a l'actuació, els polítics elegits per la ciutadania, no poden fer res més que plegar-se a les seves ordres. Ara bé, Francés tindria d'explicar als ciutadans que la política ( govern de la polis) ha estat substituit per la tecnocràcia, i que la dita: “donde hay técnico no manda político”, fa evident que la democràcia és un engany, una farsa, una pantomima. D'aquesta manera si els mateixos tècnics que donen el vist-i-plau a projectes urbanístics com Serelles, poc després donen el consentiment a demolicions en el Centre Històric d'Alcoi, els hem d'excusar perquè només fan la seva feina.. i als polítics també perquè han d'admentre el dictamen dels tècnics

Gràcies a aquest argumentari, ni el PP ni el tècnics municipals tenen responsabilitats en Serelles, i totes les alcoianes a pagar de bon grat la sanció del ministeri i tragar-se un delicte mediambiental.

Però tornem enrere. En la reunió abans d'eleccions hi havien més actors. Els ara governants i aleshores aspirants, van saber de primera ma el que passava a l'edifici Sant Nicolau 155, i es van asombrar i fins i tot indignar, Paco Blay sempre expressiu no podia deixar de sobreactuar. Va desplegar tota la seva simpatia, bonhomia i altres qualitats que aconsegueixen, en persones poc experimentades, amagar la seva demagògia i populisme a l'hora d'adreçar-se als ciutadans en general i als veins de El Partidor en particular. La seva postura era massa previsible: va afirmar estar amb els veins, va afirmar que al BLOC li preocupa el patrimoni, que el BLOC no és el PP, que el BLOC no porta banyes ni cua de dimoni, que amb el BLOC podrien tindre hortets urbans si és el que els veins volen... Açò del hortets urbans va ser el que més va repetir fent d'una anècdota, una motivació, com si des del barri no s'hagués demostrat que els horts urbans es fan on i quan els veins els dona la gana i amb tota la legitimitat del món.

Per què Blay no explicava, com a l'institut, que la política és alguna cosa més seriosa que proposar hortes urbanes? Per què no va afirmar amb contundència que la reconstrucció del barri vindria de la ma de l'empresa privada i/o inmobiliària? Per què no va afirmar que a tecnòcrates no hi ha qui els guanye? Per què no va dir: “xics, xiques això d'esquerra i dretes és una bobada, nosaltres som valencians, liberals i burgessos. Ens agrada el modernisme alcoià, ens agrada l'art-decó i poc més. Ens agrada crear un teixit empresarial local, i si açò s'ha de fer a costa d'un barri de perdedors, perdó de treballadors, doncs haura de fer-se”?

Açò l'hagues fet menys humà però més creible a ell, al partit i al candidat Rafa “Fia't de Mi” Carbonell.

Quan el govern municipal va aprovar la demolició de l'edifici 155 de Sant Nicolau, no calien excuses ni explicacions, tanmateix des del BLOC van voler donar una: l'edifici no estava catalogat i per tant no li calia una protecció especial, però a més no estava ni assenyalat per a figurar en el cataleg. Eixe cataleg que quan tots tres governants estaven en l'oposició van votar en contra i ara agafem com a manual de correcció.

Paco Blay, mebre de CAEH, regidor de patrimoni històric... es permet afirmar que en El Partidor no hi ha cap edifici que catalogar, es permet insinuar, ara que està en el govern municipal, que la batalla dels veins de El Partidor està perduda, que si no hi ha edificis que protegir les demolicions continuaran a mesura que el capital privat recupere la confiança en en Centre d'Alcoi. És que després de tants anys no ha volgut comprendre que la unitat mínima de protecció no es cap edifici si no el conjunt del Centre Històric d'Alcoi reconegut a com a Bé d'Interés Comú? ( He dit comú?, perdó volia dir Cultural.) És que també li va de gust justificar deu anys de demolicions incontrolades en El Partidor per què no hi ha res que protegir?

Però tornem enrere. En aquella reunió abans d'eleccions, els ara governants i aleshores aspirants, van saber de primera ma el que passava a l'edifici Sant Nicolau 155, i es van asombrar i fins i tot indignar. L'Agulló no va badar boca, tal vegada perquè pensava que no li calia. Aquell dia Paco Agulló estava radiant, pensava que hi havia prou en afirmar alguna cosa així: jo sóc vosaltres, jo sempre he lluitat amb vosaltres, jo sempre he estat darrere de vosaltres, jo sóc vosaltres... i que amb això cobria l'expedient i passava la vesprada entre camarades.

El que Paco Agulló mai ha explicat és què fa darrere de les propostes dels veins? Allò que els veins de El Partidor mai han entès és que pretén aconseguir anant darrere de les propostes veinals? Què fa darrere de propostes alienes una persona que es presenta com a cap ( primer de llista) d'un partit polític? Amaga demagogia? Amaga incompetència?

I per què Agulló no va explicar que ell no és persona d'inniciativa si no d'oportunisme? Per què no va afirmar que ell només funciona quan algú li diu el que fer? Tot açò l'hagues fet més humà, només això que no és poc.

Quan el govern municipal va aprovar la demolició de l'edifici 155 de Sant Nicolau, no hi havien excuses ni explicacions, tanmateix Agulló va donar unes quantes: es va excusar dient “No ens haviem adonat. Ara no tenim temps de llegir tot el que aprovem” i després va desplaçar responsabilitats als veins: “És que no ens haveu avisat”.

La contundència d'aquestos arguments demostra que no està preparat per a governar un poble com Alcoi: Sense capacitat per adonar-se de la importància d'una demolició en el Centre Històric, importància que ell ha defensat en l'oposició, i sense temps per a llegir el que aprova, es fa palesa la seva incompetència com a regidor amb responsabilitats de govern. I si ara que governa encara té la barra de buscar responsabilitats en els ciutadans ( en l'oposició era bona estratègia per a treballar el justet ) per a què demana el vot de la gent?

Fa pensar tot açò, que creure tant cegament en la participació ciutadana no és més que una màscara que amaga la seva incapacitat per tindre inniciativa pròpia.

Abans d'acabar una darrera reflexió: Si el govern municipal del PP hagués deixat enllestit el projecte de La Canal, l'hotel de la Font Roja o l'urbanització de Xirillent,

• El govern dels tres partits ho hagués aprovat sense més?

• Hauria demanat una moratòria urbanística fins a saber com aplicar la seva política urbanística?

• Hauria parat mil ulls en el que aprovaven?

• Hauria actuat amb responsabilitat sense esperar que la societat civil els avisés?

• Hauria canviat una catalogació d'espais naturals, per exemple, que prèviament havien votat en contra per evitar un desatre mediambiental?

Si la resposta a tot l'anterior és afirmativa, el greuge comparatiu amb El Partidor i el Centre Històric d'alcoi és més que evident. Estem davant de la vella política fonamentada en la desídida, la falta de respecte, l'abandonament del deure de conservació del patrimoni i la constatació de que mentir és el camí més recte cap al govern municipal.

La demolició de l'edifici Sant Nicolau 155 no és un drama, és una pedra més en el camí per a consolidar i dignificar la memòria d'un poble que ha estat construit amb les mans dels treballadors i les treballadores.

Als veins i veïnes de El Partidor no ens enganyen els nouvinguts com no ho va fer els anteriors. Les seves armes són el poder que els ciutadans i ciutadanes els atorguem. Caldrà revisar les estratègies d'aquells que no cobejem cap tipus de poder si no una vida amb dignitat.

Per tot açò, la lluita continua!

El Partidor ( 1a part )

A l'any 2000 vivia a València i freqüentava les Facultats de Belles Arts, Història i Filosofia. En les tres trobava trets comuns que em semblaven prou atractius i encoratjadors: grups d'estudiants preocupats per formar-se més enllà de l'ensenyament acadèmic, amb ganes de fer coses des d'àmbits polítics, socials i culturals i, especialment en Belles Arts i Filosofia, dos cafeteries on encara es podia fumar i beure sense problemes. Altre tret en comú era el nombrós grup que formaven la gent vinguda de les comarques de l'interior de Castelló i d'Alacant; entre ells el cercle d'alcoians era prou destacat i solien arreplegar-se a diferents bars de Benimaclet des d'on projectaven els somnis per al seu poble. Solia anomenar-los amb estima i respecte el Cercle Humanista Alcoià ( CHA ) i espere poder parlar-vos d'ells pròximament.

Va ser per mitjà d'aquest Cercle Humanista Alcoià que em vaig assebentar que en breu arribaria a la capital una delegació de veins i veïnes d'Alcoi, d'un lloc anomenat Zona Alta o Sant Vicent, segons amb qui parlares amb dues missions clares, per una banda reunirse-se amb el grup veinal del barri del Carmen de València per conèixer la seva experiència en la rehabilitació social i econòmica del mateix, i per altra entrevistar-se amb un alt càrrec de la política valenciana encarregat d'urbanisme en la conselleria corresponent. A la primera reunió no vaig poder assitir perquè no vaig estar informat amb temps però en la segona em vaig infiltrar com a espectador.

En aquella reunió es demanava al polític de torn una espenta, un gest, qualsevol cosa que els apropara a la rehabilitació de la zona d'on venien. El polític els explicava que si el seu partit governara a Alcoi es podria fer alguna cosa, semblant al que estava fent-se en la ciutat de València. Val a dir que aleshores en Alcoi governava una coalició PSOE, NE i EU, i el PP amb Peralta com a cap semblava no tindre massa possibiltats si aquesta unió de l'esquerra donava bons resultats i minvava el descredit al que estava arribant l'alcalde Sanus entre els seus electors. Quan el polític de conselleria va parlar de la gran experiència en rehabilitació que nenien en València, dos dels membres de CHA es van esvalotar i va recriminar la política especulativa i de destrucció que els populars encetaven en barris com Velluters, el Cabanyal o la Punta. L'alt càrrec de l'administració els va despatxar amb les següents paraules: “ vosaltres haveu vingut ací a demanar-me ajuda... jo no tinc perquè escoltar les vostres queixes!”

Aquesta protesta per part dels estudiants no va passar de ser una anècdota tot i que va marcar el fi d'una reunió massa cordial i gens fructifera i va fer palesa la diferència de criteris que caracteritzarien els inicis de l'associació de veins i veïnes de El Partidor. La genesi del moviment veinal va ser possible amb la unió de dos sectors separats generacionalment ( tot i que en ambdos sectors hi havia transversalitat en els seus membres) i ben diferenciats en quant a ideologia i mètodes de lluita i resistència. Mentre que per als veins més conservadors, els qui havien viscut majoritàriament una època d'esplendor en el barri confiaven en l'acció política i dels polítics per resoldre el problema, el sector més progessista desconfiava dels polítics i clamava per propostes des de la ciutadania i paer a la ciutadania que els polítics havien d'acceptar complir com una obligació. Deixant de costat la questió ideològica amb dos faccions eren conscients que calia unitat i reivindicació fos qui fos qui estigués davant, tant donava si era el PP de la Generalitat com el PSOE d'alcoi, la qüestió era fer visible la situació de progressiu abandonament de la Zona Alta.

Malgrat sone superficial, el primer gran acord entre les faccions veinals va ser assignar un nom a l'associació. El sector clàssic format majoritariamnet i com vos he explicat per persones de mitjana edat que portaven almenys 30 anys en el barri vivient van pensar que fer referència al Partidor podria ser un bon reclam per als alcoians que només miraven al barri tres dies a l'any. El partidor de les festes, el lloc on arrranca la festa patronal era prou emblemàtic per ser reconegut per tots. En el sector alternatiu, format sobretot per joves que estaven aleshores arribant al barri després d'acabar els estudis universitaris, i que es vertebraven al voltant de l'Ateneu cultural el Panical que aleshores començava a caminar després d'arreplegar els plats trencats del que havia estat a meitat i finals dels anys 90, l'Escaldat i l'Assamblea Antitaurina d'Alcoi, en aquest sector, vos deia, el nom del Partidor servia per reivindicar l'origen de les aigues que abastien i regaven els horts d'Alcoi abans de l'eixample de la ciutat. Remarcan la importància històrica d'aquell indret per al desenvolupament posterior de la ciutat.

La primera assamblea que va servir per constituir l'Associació de veins i veïnes El Partidor, es va celebrar al solar que encara està present al carrer Forn del Vidre, on es creu que va estar la seu de la 1a Internacional Obrera, al costat de la seu de l'Ateneu Cultura el Panical.

Va ser un dia assolejat de primavera, carregat d'ilusions i motivacions. Sense saber-ho estava preparant-se la tempesta política que canviaria la història de la ciutat per sempre.

Per què cauen les cases?

Dimoni de xiquet ha parlat de dos temes fonamentals: especulació i abstenció.

Amb el Partidor tinc una mena de relació sentimental.

El Partidor no deforma la mirada, s'expressa tal i com és en la seva decadència, bruta i trista.

La societat alcoiana té una relació deshonesta amb ella.

Després de festes patronals el Partidor torna a ser un record llunyà, un acudit , una notícia als informatius locals, un cau de hippies i de pijos inconformistes que ho han tingut tot al seu abast i d'anarquistes desfasats i de pobre gent que no ha tingut la GRAN oportunitat d'emigrar a santa rosa o la zona nord.

El barri del Partidor torna a ser una molèstia, un avorriment, un per què no ho tomben tot ja? .

Un barri on la gent confondrà moviment veinal amb associació cultural i iniciatives populars amb protestes de malcriats.
On no es sabrà què volen eixos rojos que okupen les cases i es queixen de tot, que no treballen ni fan res, que conviuen amb veïnes que els donen suport.

Dreta, esquerra, joves majors què més dona: el Partidor és un mort, és un cementeri ple de morts, alguns, pocs, en vida. Un barri en vies d'extinció... com és possible que es deformen les paraules? com és possible que el concepte rehabilitació siga tant denostat?

Què queda de real quan es demana rehabilitació del barri? no hi ha gaire res que rehabilitar... però queden habitants... i demanen pels seus drets, per una vida digna.

Què fareu amb ells? A València hi ha un zoològic!! A Alcoi un Partidor!!

El Partidor és la vergonya alcoiana, i com totes les vergonyes s'amagen.
Vergonya alcoians, vergonya alcoianes!

Després del foc

Em quede sense paraules... tanmateix no calen.

Escolteu i feu ressò:

Després del foc-Atzukak

Border Raiders Brewery (Introducció)

En febrer de 2006 un incendi va acabar amb The Flemington, un pub emblemàtic del sud d'Escòcia en la frontera amb el comtat anglés de Northumberland. Dos mesos abans estant de visita per la zona vaig conèixer dos persones que em van obrir les portes al món del que és coneix com cerveses artesanes. Mike i Mathew no solien freqüentar The Flemington perquè la major part de la clientela eren turístes i preferien cercar cau en altres establiments més discrets i confortables. La casualitat però va fer que aquell 20 de desembre de 2005 ens trobàrem junts i asseguts a la barra amb una Brown Ale per cap. La conversa era prou avorrida: el primer lloc comú que vam visitar va ser la climatologia, curt i ras em van explicar que a l'hivern sempre feia molt fred i que era normal per aquelles latituts; el segon lloc comú a visitar va ser el futbol i ràpidament els vaig aclarir que ni Barça ni Madrid que a mi el que sempre m'havia agradat era l'atletisme però que mai havia tingut constància en l'esport, ni per practicar-lo ni per seguir-lo com a aficionat; el tercer espai de conversa va ser la cervesa.

Mike em va explicar que havien montat una xixoteta empresa per a la fabricació de diferents tipus de cervesa. Jo vaig tirar de manual i li vaig preguntar per l'escola que seguien, tot suposant que la seva resposta seria obvia i que accentuaria la pertinença a l'escola britànica o com molt lluny a l'americana d'origen anglosaxó. Tanmateix em va mirar de dalt a baix i va dibuixar un somriure. Com que començava a sentir-me a disgust amb aquella expressió burlesca de Mike i pel silenci que s'havia colat entre nosaltres, em vaig centrar més i vaig comentar que personalment els estils britànics m'agradaven prou, sobretot aquelles del nord d'anglaterra i sud d'Escòcia perquè havien aconseguit marcar una personalitat definida en el món de les cerveses. Abans de que continués fent el ridícul Mathew va intervindre per rescatar-me i explicar-me la seva concepció de la cervesa. En les Illes Britàniques la cervesa estava encorsetada en estils ben definits que havien evolucionat des de temps de Guillem el Conqueridor. La secular reserva britànica havia convertit aquestos estils en "marca de la casa" i no eren gens receptius a noves introduccions en mètodes de producció, matèria primera, etc...

Val a dir que encara no se sentia parlar de Brewdog i la seva història particular, i aquestes persones em semblaven uns revolucionaris que volien trastocar el concepte de cervesa en Escòcia des de la base, és a dir, des de la fabricació. Dos dies després diferents compromisos professionals em van obligar a tornar al País Valencià i em vaig quedar amb ganes de tastar les cerveses de Mike i Mathew tot visitant les instal·lacions que estaven adequant.

He mantingut amb ells una correspondència regular des d'aleshores i he estat en tot moment informat dels avanços que anaven produint-se en la seva empresa. De la mateixa manera els he mantingut al corrent dels moviments cervesers que es produeixen en aquestes terres. D'açò vos parlaré en properes entrades. Primer però em centraré en Border Raiders Brewery per donar per conclosa aquesta història.

Dies Obscurs

A finals dels any 90 a la ciutat de València vaig conèixer un grup de música prou interesant. El seu nom era Dies Obscurs i arreplegaven en els seus temes les característiques pròpies de les bandes grunge dels Estats Units de Nord Amèrica. La influència d'aquest estil musical l'aportava en gran mesura Ximo, el guitarrista nascut a la Pobla de Farnals que havia viatjat als EEUU amb una beca del Rotary Club del qual va renegar només xafar el sól americà. Va recòrrer bona part del país amb escassos mitjans econòmics i va compartir experiències amb joves desencantats amb l'America Way of Life. Quan va tornar a Europa va agafar una guitarra elèctrica i va composar cinc cançons on parlava principalment de la desil·lusió dels joves quan acababen llur estudis i eixen al món laboral. També va composar una mena de cançò romàntica en la que feia referència a un amor perdut. Una vegada enregistrades les composicions va sortir a València per trobar una banda. El primer en aparèixer va ser Paco qui havia aprés percusió escoltan Heavy Metal amb els seus germans grans a una barriada perifèrica de la ciutat. Es van trobar a un pub del barri de Benimaclet per mitjà de coneguts en comú. Prompte van congeniar i van provar de tocar junts les cançons de Ximo.
Alex i Sam van aparèixer poc després i per un seguit de casualitats que no venen al cas. Alex havia assistit des de ben menut a classes de cant i melodia amb un vell professor que ja havia estat mentor de sa mare. Sam, amic íntim d'Alex i dotat per a la música va demanar a son pare per un baix i ens pocs messos va estar preparat per formar part del grup.

La primera actuació no va tardar massa en arribar. A un poble de l'Horta Nord s'ignaugurava un Casal Popular i Ximo es va oferir a tocar a canvi de cervesa fresca en la festa d'obertura. L'acollida entre el públic va ser molt bona,per damunt de la resta va destacar la cançó d'amor, escrita en valencià, la resta estaven compossades en anglés. Durant un any es van repetir les actuacions per diferents sales de l'àrea metropolitana de València i el repertori del grup va augmentar considerablement.

En l'any 1995 Dies Obscurs va començar a ser conegut entre diversos sectors de la música valenciana i se'ls prometia un bon futur. Tanmateix dins del grup les aigües no estaven calmades. Ximo havia deixat de composar perquè de sobte li avorria la temàtica grunge i la mort de Kurt Cobain anunciava la fi d'una inspiració. Els seus gustos havien virat cap al punk que volia fusionar amb les noves tendències que arribaven dels EEUU.
Alex i Sam van decidir prendre part activa en la composició musical i lletrística i ho van fer baix l'influència del Britpop. Ximo va acceptar en un primer el canvi de papers ja que la banda va començar a treballar de veritat, i en els mitjans de comunicació alabaven l'evolució del grup i de manera exagerada comparaven les cançons amb els singles que arribaven des de les Illes Britàniques.

Dos anys després el dificil equilbri entre els mebres del grup es va trencar. El ritme de les actuacions havia baixat considerablement i sembla que els temes eren massa repetitius.Ximo va aprofitar l'ocasió i després d'un concert amb la sala mig buida va opinar que era el moment de reinventar-se, i va anunciar que tenia enllestit cinc temes del que ell anomenava Hip-Punk bassat en l'obra de The Clash. Va propossar presentar la novetat a una coneguda sala de València en octubre de 1998. Tenien huit messos per davant per perfilar les cançons.

Alex i Sam es negaven a canviar d'estil, al menys d'una manera tan radical i van propossar treballar en versions de temes coneguts com ara I Will Survive de Gloria Gaynor per recuperar un poc el crèdit perdut. Paco, el bateria que sempre s'havia mostrat prudentment apartat dels focus de la tensió va tindre que intervindre abans que Sam i Ximo arribaren a les mans. Després va afirmar categòricament que abandonava Dies Obscurs per tocar el tabal amb una colla de dimonis de l'Horta Sud. Sense Paco i sense projecte comú el grup va desaparèixer en la primavera del 98.

A l'any 2000 però vaig tindre la sort de tornar a escoltar la formació per darrera vegada. Alex i Sam havien fundat un nou grup al que van anomenar Nice Day i amb poca fortuna van fer una gira per Espanya presentant el nou projecte. El perfi de Nice Day responia al concepte de pop rock clàssic i sense massa pretensions. Quan van tornar a València van ser convidat a formar part de la gravació d'un disc amb grups valencians del moment. Alex que havia finançat la gira del grup va decidir contactar de nou amb Ximo i Paco per gravar el tema que aniria en aquest disc. Els dos van acceptar de seguida ja que els recels havien quedat oblidats temps enrere.
Però el més dificil estava per arribar. Havien de decidir quin seria el tema que tocarien i amb quin nom es presentarien per a l'ocasió.
Cadascú dels components del desaparegut Dies Obscurs va propossar un tema i un nom , a saber:

- Ximo
Tema: Hardcore Valentia ( hip-punk), Nom: Fussion
-Alex
Tema: Good Night (pop de la segona etapa del grup), Nom: Dark Day
-Sam
Tema: Penapple (pop de la segona etapa del grup), Nom: Dark Day
-Paco
Tema: Tio Canya ( folk versionat), Nom: Música d'ací.

La desconnexió semblava no poder solventar-se i sense acritut van pensar en oblidar la idea de fer alguna cosa junts per última vegada.

Dos dies després Ximo va reunir de nou als companys i els va ensenyar una gravació pròpia de l'any 97. En ella hi havia un tema que mai havien tocat en directe ja que no es possaven d'acord en la manera d'interpretar-lo. Ximo va opinar que eraa bon moment per a recuperar-lo i consensuar una forma d'interpretació. El procés no va ser fàcil i van tardar tres messos en tindre enllestida la cançó, just a temps per a la gravació del disc.

En la festa de presentació del projecte "Músiques de València" va ser quan els vaig veure tocar per última vegada. El nom triat per a la seva presentació va ser Dia Clar i el del tema "Runa".
No se explicar-vos que vaig sentir al escoltar-los. La idea de fussió que sempre havia defensat Ximo s'havia imposat en aquest últim tema i cadascú dels músics va tractar de defensar la seva música.

El tema no va ser massa exitós i cadascú va continuar amb els seus quefers. Alex va poder pagar-se un viatge a Canada per conèixer a Salteens i prestar-se a col·laborar amb ells. Sam va topar amb músics com JB Muro i es va iniciar en el blues. Paco va continuar amb la colla de dimonis i altres bandes d'inspiració folk. La seva experiència en diferents estils el van portar a col·laborar amb bandes de folk valencià com l'Ham de foc. I Ximo va continuar explorant nous horitzons musicals.

Moviment editorial ( 2ona part )

L'Albarda va ser un dels germens del fancine cultural anomenat la Fera Ferotge del que parlarem després. Va ser dissenyada amb principis minimals: portada i contraportada a càrrec d'artistes locals, breu editorial ( sense signar, ja que es suposava que els autors eren els editors) i un resum dels esdeveniments culturals independents que aleshores ( anys 2003-2004 ) es programaven a la ciutat des d'associacions com Riu Viu, El Panical o el Casal Ovidi Montllor, i aportava un poc de coherència i ordre en aquest moviment.

La portada del primer número era una bella postal costumbrista que feia referència als ponts de la ciutat. L'editorial era un extracte d'un article que un any abans havia escrit per una revista valenciana. El segon número redundava en l'orientació costumbrista i anava acompanyada d'una foto antiga d'un home i la seva aca, cenyida amb albardes.

Quan estava preparant-se el tercer número ( la revista era semanal ) els promotors del que seria la Fera Ferotge van citar als editors de l'Albarda en la riba del Serpis al cau de l'associació Riu Viu. En aquella reunió es va plantejar la possibilitat de fer una revista conjunta entre totes les associacions interesades. Entre els editors de l'albarda no hi havia un únic criteri: hi havia qui pensava que incloure's en un projecte tant ambiciós feia perdre el caràcter de la revista, però també qui pensava que d'aquesta manera s'obria la porta una finançació através de les associacions que possibilitava més camp d'acció.

En la segona reunió, aquesta vegada en el Casal Ovidi Montllor, es va decidir, sense unanimitat dels presents (em consta que alguns representants de l'Albarda no estaven gens d'acord) : l'Albarda desapareixia com a tal i la programació cultural s'encasellava en un apartat de la nova revista; no existiria una linea editorial; els editors havien de saber nom i cognom de qui vulgués publicar ( els colaboradors del Rebrot Bord es veien obligats a confesar el seu seudónim si volien publicar en la revista) i es vetava la participació de persones no afins a la corrent més progre de la ciutat. Per últim, el nom de la revista havia estat triat per a justificar una subvenció que s'havia demanat per promocionar l'obra d'Ovidi Montllor. Massa restriccions i condicions per ser a una revista de col·lectius.

N0 recorde els números que van eixir d'aquesta publicació però la repercusió en cap moment va ser l'esperada i poc a poc va anar refredant-se el tema. La programació cultural alternativa va anant despareixent al mateix temps que les associacions, i els articles o els articulistes van caure en la repetició d'idees i la manca d'originalitat. Així que passada la febra editorial totes aquestes revistes va morir de fam. Com a espectador de luxe, i només implicat en la primera Albarda, em vaig sentir desencantat per la desaparició d'aquest moviment tot i que no era la primera vegada que observava efervescències d'aquest tipus. Afortunadament no va ser el fi de l'expressió undergroud d'Alcoi, però eixa és una altra història.

Moviment editorial (1a part )

Una de les raons per residir més temps del que havia pensat en el poble d'Alcoi va ser el moviment editoral que es va desenvolupar al llarg de l'any 2003. Per a un poble de no més de 55000 habitants van sorgir al menys quatre publicacions diferents amb pocs mesos de diferència: l'Ordim, la Fera Ferotge, l'Albarda i el Rebrot Bord, cadascuna d'elles amb una orientació pròpia i un caràcter definit.

L'Ordim estava pagat pel Partit Comunista o per Esquerra Unida, no ho recorde ben bé i feien crítica política dels governants ( ja eren del PP gràcies al PSOE de Sanus) i difusió de certs moviments culturals a la ciutat. Políticament correcte i gens incisiu va tindre una vida no massa llarga, com la resta de les publicacions que vos comentaré.

El Rebrot Bord va ser un dels satel·lits sorgit durant la decadència o descomposició de l'Ateneu Cultural El Panical. Com que aquest és un tema diferent, reserve una pròxima entrada per a parlar de El Panical.

El Rebrot Bord va ser una explosió d'inconformisme massa teòric i poc pràctic. Ara bé, no va ser un inconformisme innocent si no que la revista venia prenyada de prou dosis d'odi i mala llet com per a convertir-se en un referent dins del l'underground alcoià, si el seu recorregut hagués estat més gran. La ironia i el cinisme eren la inspiració de la major part dels col·laboradors i per damunt de tot s'apreciava la ràbia i la impotència del que clama en el desert i ningú sembla escoltar-lo.

Els responsables de la publicació es van anomenar Comité d'Acció Crítica ( C.A.C) compartint sigles amb la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i el Centro Albaceteño de Currelas. El C.A.C alcoià estava format per quatre o cinc persones i uns quants col·laboradors que variaven segons la temàtica del número publicat. Sempre signaven amb seudónims i alguna vegada es va emprar el meu nom per signar determinats articles. Açò pot causar estranyament però formava part de la meva estratègia parasitària: vendre o aportar el meu nom com a marca em possibilitava ser omnipresent en les publicacions que vos estic parlant, en totes elles ( tret de l'Ordim) va aparèixer al menys un article amb la meva signatura tot i que no vaig escriure cap d'ells. El resultat era clar: mentre autors ànomins aprofitaven la meva influència per ser publicats, per als meus seguidors d'Europa l'excèntric Von Kassten continuava explorant formes artístiques des del compromís polític.

Situacionisme, anarquia clàssica, principis de sobirània alimentària ( recordeu que estem parlant de l'any 2003), autogestió social,política i econòmica, revolució cultural i artística, violència de l'estat, poder de la banca i dels mitjans de comunicació i sobretot especulació inmobiliària van conformar la temàtica dels cinc ( o quatre) números editats pel C.A.C. Després va desaparèixer sense deixar cos que plorar o esperit al que encomanar-se.

Les causes de la prematura extinció van ser principalment de gaire econòmic. La filosofia del Rebrot Bord apuntava al copy left, al talla i pega, al fotocòpia i regala per una banda, i a la no inclusió de qualsevol tipus de publicitat que pogués desvirtuar el contingut de la revista per altra. A més la publicació era gratuita perque el C.A.C estava convençut que les idees no estan en venda si no que es regalen perquè han d'estar a l'abast d'hom. Des d'aquest parany es feia necessària fer cada vegada una sèrie limitada però suficient per a repartir-se amb èxit i poder pagar-la amb fons propis. A diferència de la resta de revistes el Rebrot Bord no disposava d'un finançament clar, depenia de la voluntat de l'assemblea del Centre Cultural El Panical que en eixe moment es trobava en hores baixes, tractant de trobar una identitat i objectius propis després de que molts associats i simpatitzants haguessin abandonat el centre. Les lluites internes brollaven en quant sortia sobre la taula el tema del Rebrot Bord, a més El Panical s'havia compromés a l'hora a pagar part de les despeses que generava la Fera Ferotge i no es podien permetre aportar tants diners a les revistes.

El cas de l'Albarda i la Fera ferotge va ser diferent. Les seves vides van transcòrrer de manera paralel·la. Aquest capítol mereix una entrada pròpia així que ho deixaré per a més endavant.

Benvingudes

La darrera vegada que vaig participar en la vida pública fou a l'any 2007 abans de eleccions municipals i autonòmiques. Aleshores vivia en Alcoi, un poble de muntanya i gent de tota classe i condició. Val a dir que la mare de ma mare era alcoiana i que els lligams amb el poble, tot i que febles van ser constants durant el meu creixement. Tot va començar però al març de 2003 quan vaig decidir instalar-me aprofitant una excedència de dos anys que havia demanat per escriure un llibre que em perseguia des de els anys d'estudiant. La primera impressió que vaig tindre no va ser ni massa bona ni massa dolenta: un poble més de la muntanya amb fums de ciutat ( de fàbriques al casc urbà ) i caràcter entre burgés i rural.

Vaig arribar precedint d'una fama que em situava com artista de vanguàrdia, tot i que les meves obres eren plagis d'altres persones i les meves exposicions bufonades sense sentit. Una vegada instalat vaig decidir emprar la meva influència en certs àmbits locals per promoure una campanya per l'abstenció ja que em poc temps m'havia conformat una idea de la situació política alcoiana. La campanya va ser un fracàs i el PP va obtindre majoria absoluta-absolutista.
Decebut i enrabiat, no pel resultat de la campanya ni de les eleccions sino per la situació anómala que començava a produïrse al meu cor vaig decidir prolongar la meva estada en Alcoi fins que una llum il·luminés de nou la meva raó.

A l'any 2007 vaig desistir. Perduda la meva fama d'artista internacional i desacreditat com a observador polític des de que es va coneixer el meu activisme abstencionista vaig concedir la darrera entrevista a una revista local anomenada El Rebrot Bord on exposava les darreres reflexions.
Després va vindre l'allunyament d'alcoi i el silenci. I ara, pocs messos abans d'unes noves eleccions he decidit tornar a la vida pública. Tanmateix aquesta vegada no participaré activament en cap campanya, només observaré des del meu tossal tot allò que ha passat, passa i passaré en aquestes terres de muntanya.