Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcoi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alcoi. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 d’abril del 2011

El Partidor ( 1a part )

A l'any 2000 vivia a València i freqüentava les Facultats de Belles Arts, Història i Filosofia. En les tres trobava trets comuns que em semblaven prou atractius i encoratjadors: grups d'estudiants preocupats per formar-se més enllà de l'ensenyament acadèmic, amb ganes de fer coses des d'àmbits polítics, socials i culturals i, especialment en Belles Arts i Filosofia, dos cafeteries on encara es podia fumar i beure sense problemes. Altre tret en comú era el nombrós grup que formaven la gent vinguda de les comarques de l'interior de Castelló i d'Alacant; entre ells el cercle d'alcoians era prou destacat i solien arreplegar-se a diferents bars de Benimaclet des d'on projectaven els somnis per al seu poble. Solia anomenar-los amb estima i respecte el Cercle Humanista Alcoià ( CHA ) i espere poder parlar-vos d'ells pròximament.


Va ser per mitjà d'aquest Cercle Humanista Alcoià que em vaig assebentar que en breu arribaria a la capital una delegació de veins i veïnes d'Alcoi, d'un lloc anomenat Zona Alta o Sant Vicent, segons amb qui parlares amb dues missions clares, per una banda reunirse-se amb el grup veinal del barri del Carmen de València per conèixer la seva experiència en la rehabilitació social i econòmica del mateix, i per altra entrevistar-se amb un alt càrrec de la política valenciana encarregat d'urbanisme en la conselleria corresponent. A la primera reunió no vaig poder assitir perquè no vaig estar informat amb temps però en la segona em vaig infiltrar com a espectador.

En aquella reunió es demanava al polític de torn una espenta, un gest, qualsevol cosa que els apropara a la rehabilitació de la zona d'on venien. El polític els explicava que si el seu partit governara a Alcoi es podria fer alguna cosa, semblant al que estava fent-se en la ciutat de València. Val a dir que aleshores en Alcoi governava una coalició PSOE, NE i EU, i el PP amb Peralta com a cap semblava no tindre massa possibiltats si aquesta unió de l'esquerra donava bons resultats i minvava el descredit al que estava arribant l'alcalde Sanus entre els seus electors. Quan el polític de conselleria va parlar de la gran experiència en rehabilitació que nenien en València, dos dels membres de CHA es van esvalotar i va recriminar la política especulativa i de destrucció que els populars encetaven en barris com Velluters, el Cabanyal o la Punta. L'alt càrrec de l'administració els va despatxar amb les següents paraules: “ vosaltres haveu vingut ací a demanar-me ajuda... jo no tinc perquè escoltar les vostres queixes!”


Aquesta protesta per part dels estudiants no va passar de ser una anècdota tot i que va marcar el fi d'una reunió massa cordial i gens fructifera i va fer palesa la diferència de criteris que caracteritzarien els inicis de l'associació de veins i veïnes de El Partidor. La genesi del moviment veinal va ser possible amb la unió de dos sectors separats generacionalment ( tot i que en ambdos sectors hi havia transversalitat en els seus membres) i ben diferenciats en quant a ideologia i mètodes de lluita i resistència. Mentre que per als veins més conservadors, els qui havien viscut majoritàriament una època d'esplendor en el barri confiaven en l'acció política i dels polítics per resoldre el problema, el sector més progessista desconfiava dels polítics i clamava per propostes des de la ciutadania i paer a la ciutadania que els polítics havien d'acceptar complir com una obligació. Deixant de costat la questió ideològica amb dos faccions eren conscients que calia unitat i reivindicació fos qui fos qui estigués davant, tant donava si era el PP de la Generalitat com el PSOE d'alcoi, la qüestió era fer visible la situació de progressiu abandonament de la Zona Alta.


Malgrat sone superficial, el primer gran acord entre les faccions veinals va ser assignar un nom a l'associació. El sector clàssic format majoritariamnet i com vos he explicat per persones de mitjana edat que portaven almenys 30 anys en el barri vivient van pensar que fer referència al Partidor podria ser un bon reclam per als alcoians que només miraven al barri tres dies a l'any. El partidor de les festes, el lloc on arrranca la festa patronal era prou emblemàtic per ser reconegut per tots. En el sector alternatiu, format sobretot per joves que estaven aleshores arribant al barri després d'acabar els estudis universitaris, i que es vertebraven al voltant de l'Ateneu cultural el Panical que aleshores començava a caminar després d'arreplegar els plats trencats del que havia estat a meitat i finals dels anys 90, l'Escaldat i l'Assamblea Antitaurina d'Alcoi, en aquest sector, vos deia, el nom del Partidor servia per reivindicar l'origen de les aigues que abastien i regaven els horts d'Alcoi abans de l'eixample de la ciutat. Remarcan la importància històrica d'aquell indret per al desenvolupament posterior de la ciutat.


La primera assamblea que va servir per constituir l'Associació de veins i veïnes El Partidor, es va celebrar al solar que encara està present al carrer Forn del Vidre, on es creu que va estar la seu de la 1a Internacional Obrera, al costat de la seu de l'Ateneu Cultura el Panical.

Va ser un dia assolejat de primavera, carregat d'ilusions i motivacions. Sense saber-ho estava preparant-se la tempesta política que canviaria la història de la ciutat per sempre.

dijous, 21 d’abril del 2011

Per què cauen les cases?

Dimoni de xiquet ha parlat de dos temes fonamentals: especulació i abstenció.

Amb el Partidor tinc una mena de relació sentimental.

El Partidor no deforma la mirada, s'expressa tal i com és en la seva decadència, bruta i trista.

La societat alcoiana té una relació deshonesta amb ella.

Després de festes patronals el Partidor torna a ser un record llunyà, un acudit , una notícia als informatius locals, un cau de hippies i de pijos inconformistes que ho han tingut tot al seu abast i d'anarquistes desfasats i de pobre gent que no ha tingut la GRAN oportunitat d'emigrar a santa rosa o la zona nord.

El barri del Partidor torna a ser una molèstia, un avorriment, un per què no ho tomben tot ja? .

Un barri on la gent confondrà moviment veinal amb associació cultural i iniciatives populars amb protestes de malcriats.
On no es sabrà què volen eixos rojos que okupen les cases i es queixen de tot, que no treballen ni fan res, que conviuen amb veïnes que els donen suport.

Dreta, esquerra, joves majors què més dona: el Partidor és un mort, és un cementeri ple de morts, alguns, pocs, en vida. Un barri en vies d'extinció... com és possible que es deformen les paraules? com és possible que el concepte rehabilitació siga tant denostat?

Què queda de real quan es demana rehabilitació del barri? no hi ha gaire res que rehabilitar... però queden habitants... i demanen pels seus drets, per una vida digna.

Què fareu amb ells? A València hi ha un zoològic!! A Alcoi un Partidor!!

El Partidor és la vergonya alcoiana, i com totes les vergonyes s'amagen.
Vergonya alcoians, vergonya alcoianes!

dimecres, 9 de febrer del 2011

Moviment editorial (1a part )

Una de les raons per residir més temps del que havia pensat en el poble d'Alcoi va ser el moviment editoral que es va desenvolupar al llarg de l'any 2003. Per a un poble de no més de 55000 habitants van sorgir al menys quatre publicacions diferents amb pocs mesos de diferència: l'Ordim, la Fera Ferotge, l'Albarda i el Rebrot Bord, cadascuna d'elles amb una orientació pròpia i un caràcter definit.

L'Ordim estava pagat pel Partit Comunista o per Esquerra Unida, no ho recorde ben bé i feien crítica política dels governants ( ja eren del PP gràcies al PSOE de Sanus) i difusió de certs moviments culturals a la ciutat. Políticament correcte i gens incisiu va tindre una vida no massa llarga, com la resta de les publicacions que vos comentaré.

El Rebrot Bord va ser un dels satel·lits sorgit durant la decadència o descomposició de l'Ateneu Cultural El Panical. Com que aquest és un tema diferent, reserve una pròxima entrada per a parlar de El Panical.

El Rebrot Bord va ser una explosió d'inconformisme massa teòric i poc pràctic. Ara bé, no va ser un inconformisme innocent si no que la revista venia prenyada de prou dosis d'odi i mala llet com per a convertir-se en un referent dins del l'underground alcoià, si el seu recorregut hagués estat més gran. La ironia i el cinisme eren la inspiració de la major part dels col·laboradors i per damunt de tot s'apreciava la ràbia i la impotència del que clama en el desert i ningú sembla escoltar-lo.

Els responsables de la publicació es van anomenar Comité d'Acció Crítica ( C.A.C) compartint sigles amb la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i el Centro Albaceteño de Currelas. El C.A.C alcoià estava format per quatre o cinc persones i uns quants col·laboradors que variaven segons la temàtica del número publicat. Sempre signaven amb seudónims i alguna vegada es va emprar el meu nom per signar determinats articles. Açò pot causar estranyament però formava part de la meva estratègia parasitària: vendre o aportar el meu nom com a marca em possibilitava ser omnipresent en les publicacions que vos estic parlant, en totes elles ( tret de l'Ordim) va aparèixer al menys un article amb la meva signatura tot i que no vaig escriure cap d'ells. El resultat era clar: mentre autors ànomins aprofitaven la meva influència per ser publicats, per als meus seguidors d'Europa l'excèntric Von Kassten continuava explorant formes artístiques des del compromís polític.

Situacionisme, anarquia clàssica, principis de sobirània alimentària ( recordeu que estem parlant de l'any 2003), autogestió social,política i econòmica, revolució cultural i artística, violència de l'estat, poder de la banca i dels mitjans de comunicació i sobretot especulació inmobiliària van conformar la temàtica dels cinc ( o quatre) números editats pel C.A.C. Després va desaparèixer sense deixar cos que plorar o esperit al que encomanar-se.

Les causes de la prematura extinció van ser principalment de gaire econòmic. La filosofia del Rebrot Bord apuntava al copy left, al talla i pega, al fotocòpia i regala per una banda, i a la no inclusió de qualsevol tipus de publicitat que pogués desvirtuar el contingut de la revista per altra. A més la publicació era gratuita perque el C.A.C estava convençut que les idees no estan en venda si no que es regalen perquè han d'estar a l'abast d'hom. Des d'aquest parany es feia necessària fer cada vegada una sèrie limitada però suficient per a repartir-se amb èxit i poder pagar-la amb fons propis. A diferència de la resta de revistes el Rebrot Bord no disposava d'un finançament clar, depenia de la voluntat de l'assemblea del Centre Cultural El Panical que en eixe moment es trobava en hores baixes, tractant de trobar una identitat i objectius propis després de que molts associats i simpatitzants haguessin abandonat el centre. Les lluites internes brollaven en quant sortia sobre la taula el tema del Rebrot Bord, a més El Panical s'havia compromés a l'hora a pagar part de les despeses que generava la Fera Ferotge i no es podien permetre aportar tants diners a les revistes.

El cas de l'Albarda i la Fera ferotge va ser diferent. Les seves vides van transcòrrer de manera paralel·la. Aquest capítol mereix una entrada pròpia així que ho deixaré per a més endavant.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Benvingudes

La darrera vegada que vaig participar en la vida pública fou a l'any 2007 abans de eleccions municipals i autonòmiques. Aleshores vivia en Alcoi, un poble de muntanya i gent de tota classe i condició. Val a dir que la mare de ma mare era alcoiana i que els lligams amb el poble, tot i que febles van ser constants durant el meu creixement. Tot va començar però al març de 2003 quan vaig decidir instalar-me aprofitant una excedència de dos anys que havia demanat per escriure un llibre que em perseguia des de els anys d'estudiant. La primera impressió que vaig tindre no va ser ni massa bona ni massa dolenta: un poble més de la muntanya amb fums de ciutat ( de fàbriques al casc urbà ) i caràcter entre burgés i rural.

Vaig arribar precedint d'una fama que em situava com artista de vanguàrdia, tot i que les meves obres eren plagis d'altres persones i les meves exposicions bufonades sense sentit. Una vegada instalat vaig decidir emprar la meva influència en certs àmbits locals per promoure una campanya per l'abstenció ja que em poc temps m'havia conformat una idea de la situació política alcoiana. La campanya va ser un fracàs i el PP va obtindre majoria absoluta-absolutista.
Decebut i enrabiat, no pel resultat de la campanya ni de les eleccions sino per la situació anómala que començava a produïrse al meu cor vaig decidir prolongar la meva estada en Alcoi fins que una llum il·luminés de nou la meva raó.

A l'any 2007 vaig desistir. Perduda la meva fama d'artista internacional i desacreditat com a observador polític des de que es va coneixer el meu activisme abstencionista vaig concedir la darrera entrevista a una revista local anomenada El Rebrot Bord on exposava les darreres reflexions.
Després va vindre l'allunyament d'alcoi i el silenci. I ara, pocs messos abans d'unes noves eleccions he decidit tornar a la vida pública. Tanmateix aquesta vegada no participaré activament en cap campanya, només observaré des del meu tossal tot allò que ha passat, passa i passaré en aquestes terres de muntanya.