A finals dels any 90 a la ciutat de València vaig conèixer un grup de música prou interesant. El seu nom era Dies Obscurs i arreplegaven en els seus temes les característiques pròpies de les bandes grunge dels Estats Units de Nord Amèrica. La influència d'aquest estil musical l'aportava en gran mesura Ximo, el guitarrista nascut a la Pobla de Farnals que havia viatjat als EEUU amb una beca del Rotary Club del qual va renegar només xafar el sól americà. Va recòrrer bona part del país amb escassos mitjans econòmics i va compartir experiències amb joves desencantats amb l'America Way of Life. Quan va tornar a Europa va agafar una guitarra elèctrica i va composar cinc cançons on parlava principalment de la desil·lusió dels joves quan acababen llur estudis i eixen al món laboral. També va composar una mena de cançò romàntica en la que feia referència a un amor perdut. Una vegada enregistrades les composicions va sortir a València per trobar una banda. El primer en aparèixer va ser Paco qui havia aprés percusió escoltan Heavy Metal amb els seus germans grans a una barriada perifèrica de la ciutat. Es van trobar a un pub del barri de Benimaclet per mitjà de coneguts en comú. Prompte van congeniar i van provar de tocar junts les cançons de Ximo.
Alex i Sam van aparèixer poc després i per un seguit de casualitats que no venen al cas. Alex havia assistit des de ben menut a classes de cant i melodia amb un vell professor que ja havia estat mentor de sa mare. Sam, amic íntim d'Alex i dotat per a la música va demanar a son pare per un baix i ens pocs messos va estar preparat per formar part del grup.
La primera actuació no va tardar massa en arribar. A un poble de l'Horta Nord s'ignaugurava un Casal Popular i Ximo es va oferir a tocar a canvi de cervesa fresca en la festa d'obertura. L'acollida entre el públic va ser molt bona,per damunt de la resta va destacar la cançó d'amor, escrita en valencià, la resta estaven compossades en anglés. Durant un any es van repetir les actuacions per diferents sales de l'àrea metropolitana de València i el repertori del grup va augmentar considerablement.
En l'any 1995 Dies Obscurs va començar a ser conegut entre diversos sectors de la música valenciana i se'ls prometia un bon futur. Tanmateix dins del grup les aigües no estaven calmades. Ximo havia deixat de composar perquè de sobte li avorria la temàtica grunge i la mort de Kurt Cobain anunciava la fi d'una inspiració. Els seus gustos havien virat cap al punk que volia fusionar amb les noves tendències que arribaven dels EEUU.
Alex i Sam van decidir prendre part activa en la composició musical i lletrística i ho van fer baix l'influència del Britpop. Ximo va acceptar en un primer el canvi de papers ja que la banda va començar a treballar de veritat, i en els mitjans de comunicació alabaven l'evolució del grup i de manera exagerada comparaven les cançons amb els singles que arribaven des de les Illes Britàniques.
Dos anys després el dificil equilbri entre els mebres del grup es va trencar. El ritme de les actuacions havia baixat considerablement i sembla que els temes eren massa repetitius.Ximo va aprofitar l'ocasió i després d'un concert amb la sala mig buida va opinar que era el moment de reinventar-se, i va anunciar que tenia enllestit cinc temes del que ell anomenava Hip-Punk bassat en l'obra de The Clash. Va propossar presentar la novetat a una coneguda sala de València en octubre de 1998. Tenien huit messos per davant per perfilar les cançons.
Alex i Sam es negaven a canviar d'estil, al menys d'una manera tan radical i van propossar treballar en versions de temes coneguts com ara I Will Survive de Gloria Gaynor per recuperar un poc el crèdit perdut. Paco, el bateria que sempre s'havia mostrat prudentment apartat dels focus de la tensió va tindre que intervindre abans que Sam i Ximo arribaren a les mans. Després va afirmar categòricament que abandonava Dies Obscurs per tocar el tabal amb una colla de dimonis de l'Horta Sud. Sense Paco i sense projecte comú el grup va desaparèixer en la primavera del 98.
A l'any 2000 però vaig tindre la sort de tornar a escoltar la formació per darrera vegada. Alex i Sam havien fundat un nou grup al que van anomenar Nice Day i amb poca fortuna van fer una gira per Espanya presentant el nou projecte. El perfi de Nice Day responia al concepte de pop rock clàssic i sense massa pretensions. Quan van tornar a València van ser convidat a formar part de la gravació d'un disc amb grups valencians del moment. Alex que havia finançat la gira del grup va decidir contactar de nou amb Ximo i Paco per gravar el tema que aniria en aquest disc. Els dos van acceptar de seguida ja que els recels havien quedat oblidats temps enrere.
Però el més dificil estava per arribar. Havien de decidir quin seria el tema que tocarien i amb quin nom es presentarien per a l'ocasió.
Cadascú dels components del desaparegut Dies Obscurs va propossar un tema i un nom , a saber:
- Ximo
Tema: Hardcore Valentia ( hip-punk), Nom: Fussion
-Alex
Tema: Good Night (pop de la segona etapa del grup), Nom: Dark Day
-Sam
Tema: Penapple (pop de la segona etapa del grup), Nom: Dark Day
-Paco
Tema: Tio Canya ( folk versionat), Nom: Música d'ací.
La desconnexió semblava no poder solventar-se i sense acritut van pensar en oblidar la idea de fer alguna cosa junts per última vegada.
Dos dies després Ximo va reunir de nou als companys i els va ensenyar una gravació pròpia de l'any 97. En ella hi havia un tema que mai havien tocat en directe ja que no es possaven d'acord en la manera d'interpretar-lo. Ximo va opinar que eraa bon moment per a recuperar-lo i consensuar una forma d'interpretació. El procés no va ser fàcil i van tardar tres messos en tindre enllestida la cançó, just a temps per a la gravació del disc.
En la festa de presentació del projecte "Músiques de València" va ser quan els vaig veure tocar per última vegada. El nom triat per a la seva presentació va ser Dia Clar i el del tema "Runa".
No se explicar-vos que vaig sentir al escoltar-los. La idea de fussió que sempre havia defensat Ximo s'havia imposat en aquest últim tema i cadascú dels músics va tractar de defensar la seva música.
El tema no va ser massa exitós i cadascú va continuar amb els seus quefers. Alex va poder pagar-se un viatge a Canada per conèixer a Salteens i prestar-se a col·laborar amb ells. Sam va topar amb músics com JB Muro i es va iniciar en el blues. Paco va continuar amb la colla de dimonis i altres bandes d'inspiració folk. La seva experiència en diferents estils el van portar a col·laborar amb bandes de folk valencià com l'Ham de foc. I Ximo va continuar explorant nous horitzons musicals.
dimecres, 16 de febrer del 2011
diumenge, 13 de febrer del 2011
Moviment editorial ( 2ona part )
L'Albarda va ser un dels germens del fancine cultural anomenat la Fera Ferotge del que parlarem després. Va ser dissenyada amb principis minimals: portada i contraportada a càrrec d'artistes locals, breu editorial ( sense signar, ja que es suposava que els autors eren els editors) i un resum dels esdeveniments culturals independents que aleshores ( anys 2003-2004 ) es programaven a la ciutat des d'associacions com Riu Viu, El Panical o el Casal Ovidi Montllor, i aportava un poc de coherència i ordre en aquest moviment.
La portada del primer número era una bella postal costumbrista que feia referència als ponts de la ciutat. L'editorial era un extracte d'un article que un any abans havia escrit per una revista valenciana. El segon número redundava en l'orientació costumbrista i anava acompanyada d'una foto antiga d'un home i la seva aca, cenyida amb albardes.
Quan estava preparant-se el tercer número ( la revista era semanal ) els promotors del que seria la Fera Ferotge van citar als editors de l'Albarda en la riba del Serpis al cau de l'associació Riu Viu. En aquella reunió es va plantejar la possibilitat de fer una revista conjunta entre totes les associacions interesades. Entre els editors de l'albarda no hi havia un únic criteri: hi havia qui pensava que incloure's en un projecte tant ambiciós feia perdre el caràcter de la revista, però també qui pensava que d'aquesta manera s'obria la porta una finançació através de les associacions que possibilitava més camp d'acció.
En la segona reunió, aquesta vegada en el Casal Ovidi Montllor, es va decidir, sense unanimitat dels presents (em consta que alguns representants de l'Albarda no estaven gens d'acord) : l'Albarda desapareixia com a tal i la programació cultural s'encasellava en un apartat de la nova revista; no existiria una linea editorial; els editors havien de saber nom i cognom de qui vulgués publicar ( els colaboradors del Rebrot Bord es veien obligats a confesar el seu seudónim si volien publicar en la revista) i es vetava la participació de persones no afins a la corrent més progre de la ciutat. Per últim, el nom de la revista havia estat triat per a justificar una subvenció que s'havia demanat per promocionar l'obra d'Ovidi Montllor. Massa restriccions i condicions per ser a una revista de col·lectius.
N0 recorde els números que van eixir d'aquesta publicació però la repercusió en cap moment va ser l'esperada i poc a poc va anar refredant-se el tema. La programació cultural alternativa va anant despareixent al mateix temps que les associacions, i els articles o els articulistes van caure en la repetició d'idees i la manca d'originalitat. Així que passada la febra editorial totes aquestes revistes va morir de fam. Com a espectador de luxe, i només implicat en la primera Albarda, em vaig sentir desencantat per la desaparició d'aquest moviment tot i que no era la primera vegada que observava efervescències d'aquest tipus. Afortunadament no va ser el fi de l'expressió undergroud d'Alcoi, però eixa és una altra història.
La portada del primer número era una bella postal costumbrista que feia referència als ponts de la ciutat. L'editorial era un extracte d'un article que un any abans havia escrit per una revista valenciana. El segon número redundava en l'orientació costumbrista i anava acompanyada d'una foto antiga d'un home i la seva aca, cenyida amb albardes.
Quan estava preparant-se el tercer número ( la revista era semanal ) els promotors del que seria la Fera Ferotge van citar als editors de l'Albarda en la riba del Serpis al cau de l'associació Riu Viu. En aquella reunió es va plantejar la possibilitat de fer una revista conjunta entre totes les associacions interesades. Entre els editors de l'albarda no hi havia un únic criteri: hi havia qui pensava que incloure's en un projecte tant ambiciós feia perdre el caràcter de la revista, però també qui pensava que d'aquesta manera s'obria la porta una finançació através de les associacions que possibilitava més camp d'acció.
En la segona reunió, aquesta vegada en el Casal Ovidi Montllor, es va decidir, sense unanimitat dels presents (em consta que alguns representants de l'Albarda no estaven gens d'acord) : l'Albarda desapareixia com a tal i la programació cultural s'encasellava en un apartat de la nova revista; no existiria una linea editorial; els editors havien de saber nom i cognom de qui vulgués publicar ( els colaboradors del Rebrot Bord es veien obligats a confesar el seu seudónim si volien publicar en la revista) i es vetava la participació de persones no afins a la corrent més progre de la ciutat. Per últim, el nom de la revista havia estat triat per a justificar una subvenció que s'havia demanat per promocionar l'obra d'Ovidi Montllor. Massa restriccions i condicions per ser a una revista de col·lectius.
N0 recorde els números que van eixir d'aquesta publicació però la repercusió en cap moment va ser l'esperada i poc a poc va anar refredant-se el tema. La programació cultural alternativa va anant despareixent al mateix temps que les associacions, i els articles o els articulistes van caure en la repetició d'idees i la manca d'originalitat. Així que passada la febra editorial totes aquestes revistes va morir de fam. Com a espectador de luxe, i només implicat en la primera Albarda, em vaig sentir desencantat per la desaparició d'aquest moviment tot i que no era la primera vegada que observava efervescències d'aquest tipus. Afortunadament no va ser el fi de l'expressió undergroud d'Alcoi, però eixa és una altra història.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Moviment editorial (1a part )
Una de les raons per residir més temps del que havia pensat en el poble d'Alcoi va ser el moviment editoral que es va desenvolupar al llarg de l'any 2003. Per a un poble de no més de 55000 habitants van sorgir al menys quatre publicacions diferents amb pocs mesos de diferència: l'Ordim, la Fera Ferotge, l'Albarda i el Rebrot Bord, cadascuna d'elles amb una orientació pròpia i un caràcter definit.
L'Ordim estava pagat pel Partit Comunista o per Esquerra Unida, no ho recorde ben bé i feien crítica política dels governants ( ja eren del PP gràcies al PSOE de Sanus) i difusió de certs moviments culturals a la ciutat. Políticament correcte i gens incisiu va tindre una vida no massa llarga, com la resta de les publicacions que vos comentaré.
El Rebrot Bord va ser un dels satel·lits sorgit durant la decadència o descomposició de l'Ateneu Cultural El Panical. Com que aquest és un tema diferent, reserve una pròxima entrada per a parlar de El Panical.
El Rebrot Bord va ser una explosió d'inconformisme massa teòric i poc pràctic. Ara bé, no va ser un inconformisme innocent si no que la revista venia prenyada de prou dosis d'odi i mala llet com per a convertir-se en un referent dins del l'underground alcoià, si el seu recorregut hagués estat més gran. La ironia i el cinisme eren la inspiració de la major part dels col·laboradors i per damunt de tot s'apreciava la ràbia i la impotència del que clama en el desert i ningú sembla escoltar-lo.
Els responsables de la publicació es van anomenar Comité d'Acció Crítica ( C.A.C) compartint sigles amb la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i el Centro Albaceteño de Currelas. El C.A.C alcoià estava format per quatre o cinc persones i uns quants col·laboradors que variaven segons la temàtica del número publicat. Sempre signaven amb seudónims i alguna vegada es va emprar el meu nom per signar determinats articles. Açò pot causar estranyament però formava part de la meva estratègia parasitària: vendre o aportar el meu nom com a marca em possibilitava ser omnipresent en les publicacions que vos estic parlant, en totes elles ( tret de l'Ordim) va aparèixer al menys un article amb la meva signatura tot i que no vaig escriure cap d'ells. El resultat era clar: mentre autors ànomins aprofitaven la meva influència per ser publicats, per als meus seguidors d'Europa l'excèntric Von Kassten continuava explorant formes artístiques des del compromís polític.
Situacionisme, anarquia clàssica, principis de sobirània alimentària ( recordeu que estem parlant de l'any 2003), autogestió social,política i econòmica, revolució cultural i artística, violència de l'estat, poder de la banca i dels mitjans de comunicació i sobretot especulació inmobiliària van conformar la temàtica dels cinc ( o quatre) números editats pel C.A.C. Després va desaparèixer sense deixar cos que plorar o esperit al que encomanar-se.
Les causes de la prematura extinció van ser principalment de gaire econòmic. La filosofia del Rebrot Bord apuntava al copy left, al talla i pega, al fotocòpia i regala per una banda, i a la no inclusió de qualsevol tipus de publicitat que pogués desvirtuar el contingut de la revista per altra. A més la publicació era gratuita perque el C.A.C estava convençut que les idees no estan en venda si no que es regalen perquè han d'estar a l'abast d'hom. Des d'aquest parany es feia necessària fer cada vegada una sèrie limitada però suficient per a repartir-se amb èxit i poder pagar-la amb fons propis. A diferència de la resta de revistes el Rebrot Bord no disposava d'un finançament clar, depenia de la voluntat de l'assemblea del Centre Cultural El Panical que en eixe moment es trobava en hores baixes, tractant de trobar una identitat i objectius propis després de que molts associats i simpatitzants haguessin abandonat el centre. Les lluites internes brollaven en quant sortia sobre la taula el tema del Rebrot Bord, a més El Panical s'havia compromés a l'hora a pagar part de les despeses que generava la Fera Ferotge i no es podien permetre aportar tants diners a les revistes.
El cas de l'Albarda i la Fera ferotge va ser diferent. Les seves vides van transcòrrer de manera paralel·la. Aquest capítol mereix una entrada pròpia així que ho deixaré per a més endavant.
L'Ordim estava pagat pel Partit Comunista o per Esquerra Unida, no ho recorde ben bé i feien crítica política dels governants ( ja eren del PP gràcies al PSOE de Sanus) i difusió de certs moviments culturals a la ciutat. Políticament correcte i gens incisiu va tindre una vida no massa llarga, com la resta de les publicacions que vos comentaré.
El Rebrot Bord va ser un dels satel·lits sorgit durant la decadència o descomposició de l'Ateneu Cultural El Panical. Com que aquest és un tema diferent, reserve una pròxima entrada per a parlar de El Panical.
El Rebrot Bord va ser una explosió d'inconformisme massa teòric i poc pràctic. Ara bé, no va ser un inconformisme innocent si no que la revista venia prenyada de prou dosis d'odi i mala llet com per a convertir-se en un referent dins del l'underground alcoià, si el seu recorregut hagués estat més gran. La ironia i el cinisme eren la inspiració de la major part dels col·laboradors i per damunt de tot s'apreciava la ràbia i la impotència del que clama en el desert i ningú sembla escoltar-lo.
Els responsables de la publicació es van anomenar Comité d'Acció Crítica ( C.A.C) compartint sigles amb la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i el Centro Albaceteño de Currelas. El C.A.C alcoià estava format per quatre o cinc persones i uns quants col·laboradors que variaven segons la temàtica del número publicat. Sempre signaven amb seudónims i alguna vegada es va emprar el meu nom per signar determinats articles. Açò pot causar estranyament però formava part de la meva estratègia parasitària: vendre o aportar el meu nom com a marca em possibilitava ser omnipresent en les publicacions que vos estic parlant, en totes elles ( tret de l'Ordim) va aparèixer al menys un article amb la meva signatura tot i que no vaig escriure cap d'ells. El resultat era clar: mentre autors ànomins aprofitaven la meva influència per ser publicats, per als meus seguidors d'Europa l'excèntric Von Kassten continuava explorant formes artístiques des del compromís polític.
Situacionisme, anarquia clàssica, principis de sobirània alimentària ( recordeu que estem parlant de l'any 2003), autogestió social,política i econòmica, revolució cultural i artística, violència de l'estat, poder de la banca i dels mitjans de comunicació i sobretot especulació inmobiliària van conformar la temàtica dels cinc ( o quatre) números editats pel C.A.C. Després va desaparèixer sense deixar cos que plorar o esperit al que encomanar-se.
Les causes de la prematura extinció van ser principalment de gaire econòmic. La filosofia del Rebrot Bord apuntava al copy left, al talla i pega, al fotocòpia i regala per una banda, i a la no inclusió de qualsevol tipus de publicitat que pogués desvirtuar el contingut de la revista per altra. A més la publicació era gratuita perque el C.A.C estava convençut que les idees no estan en venda si no que es regalen perquè han d'estar a l'abast d'hom. Des d'aquest parany es feia necessària fer cada vegada una sèrie limitada però suficient per a repartir-se amb èxit i poder pagar-la amb fons propis. A diferència de la resta de revistes el Rebrot Bord no disposava d'un finançament clar, depenia de la voluntat de l'assemblea del Centre Cultural El Panical que en eixe moment es trobava en hores baixes, tractant de trobar una identitat i objectius propis després de que molts associats i simpatitzants haguessin abandonat el centre. Les lluites internes brollaven en quant sortia sobre la taula el tema del Rebrot Bord, a més El Panical s'havia compromés a l'hora a pagar part de les despeses que generava la Fera Ferotge i no es podien permetre aportar tants diners a les revistes.
El cas de l'Albarda i la Fera ferotge va ser diferent. Les seves vides van transcòrrer de manera paralel·la. Aquest capítol mereix una entrada pròpia així que ho deixaré per a més endavant.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Benvingudes
La darrera vegada que vaig participar en la vida pública fou a l'any 2007 abans de eleccions municipals i autonòmiques. Aleshores vivia en Alcoi, un poble de muntanya i gent de tota classe i condició. Val a dir que la mare de ma mare era alcoiana i que els lligams amb el poble, tot i que febles van ser constants durant el meu creixement. Tot va començar però al març de 2003 quan vaig decidir instalar-me aprofitant una excedència de dos anys que havia demanat per escriure un llibre que em perseguia des de els anys d'estudiant. La primera impressió que vaig tindre no va ser ni massa bona ni massa dolenta: un poble més de la muntanya amb fums de ciutat ( de fàbriques al casc urbà ) i caràcter entre burgés i rural.
Vaig arribar precedint d'una fama que em situava com artista de vanguàrdia, tot i que les meves obres eren plagis d'altres persones i les meves exposicions bufonades sense sentit. Una vegada instalat vaig decidir emprar la meva influència en certs àmbits locals per promoure una campanya per l'abstenció ja que em poc temps m'havia conformat una idea de la situació política alcoiana. La campanya va ser un fracàs i el PP va obtindre majoria absoluta-absolutista.
Decebut i enrabiat, no pel resultat de la campanya ni de les eleccions sino per la situació anómala que començava a produïrse al meu cor vaig decidir prolongar la meva estada en Alcoi fins que una llum il·luminés de nou la meva raó.
A l'any 2007 vaig desistir. Perduda la meva fama d'artista internacional i desacreditat com a observador polític des de que es va coneixer el meu activisme abstencionista vaig concedir la darrera entrevista a una revista local anomenada El Rebrot Bord on exposava les darreres reflexions.
Després va vindre l'allunyament d'alcoi i el silenci. I ara, pocs messos abans d'unes noves eleccions he decidit tornar a la vida pública. Tanmateix aquesta vegada no participaré activament en cap campanya, només observaré des del meu tossal tot allò que ha passat, passa i passaré en aquestes terres de muntanya.
Vaig arribar precedint d'una fama que em situava com artista de vanguàrdia, tot i que les meves obres eren plagis d'altres persones i les meves exposicions bufonades sense sentit. Una vegada instalat vaig decidir emprar la meva influència en certs àmbits locals per promoure una campanya per l'abstenció ja que em poc temps m'havia conformat una idea de la situació política alcoiana. La campanya va ser un fracàs i el PP va obtindre majoria absoluta-absolutista.
Decebut i enrabiat, no pel resultat de la campanya ni de les eleccions sino per la situació anómala que començava a produïrse al meu cor vaig decidir prolongar la meva estada en Alcoi fins que una llum il·luminés de nou la meva raó.
A l'any 2007 vaig desistir. Perduda la meva fama d'artista internacional i desacreditat com a observador polític des de que es va coneixer el meu activisme abstencionista vaig concedir la darrera entrevista a una revista local anomenada El Rebrot Bord on exposava les darreres reflexions.
Després va vindre l'allunyament d'alcoi i el silenci. I ara, pocs messos abans d'unes noves eleccions he decidit tornar a la vida pública. Tanmateix aquesta vegada no participaré activament en cap campanya, només observaré des del meu tossal tot allò que ha passat, passa i passaré en aquestes terres de muntanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)