L'Albarda va ser un dels germens del fancine cultural anomenat la Fera Ferotge del que parlarem després. Va ser dissenyada amb principis minimals: portada i contraportada a càrrec d'artistes locals, breu editorial ( sense signar, ja que es suposava que els autors eren els editors) i un resum dels esdeveniments culturals independents que aleshores ( anys 2003-2004 ) es programaven a la ciutat des d'associacions com Riu Viu, El Panical o el Casal Ovidi Montllor, i aportava un poc de coherència i ordre en aquest moviment.
La portada del primer número era una bella postal costumbrista que feia referència als ponts de la ciutat. L'editorial era un extracte d'un article que un any abans havia escrit per una revista valenciana. El segon número redundava en l'orientació costumbrista i anava acompanyada d'una foto antiga d'un home i la seva aca, cenyida amb albardes.
Quan estava preparant-se el tercer número ( la revista era semanal ) els promotors del que seria la Fera Ferotge van citar als editors de l'Albarda en la riba del Serpis al cau de l'associació Riu Viu. En aquella reunió es va plantejar la possibilitat de fer una revista conjunta entre totes les associacions interesades. Entre els editors de l'albarda no hi havia un únic criteri: hi havia qui pensava que incloure's en un projecte tant ambiciós feia perdre el caràcter de la revista, però també qui pensava que d'aquesta manera s'obria la porta una finançació através de les associacions que possibilitava més camp d'acció.
En la segona reunió, aquesta vegada en el Casal Ovidi Montllor, es va decidir, sense unanimitat dels presents (em consta que alguns representants de l'Albarda no estaven gens d'acord) : l'Albarda desapareixia com a tal i la programació cultural s'encasellava en un apartat de la nova revista; no existiria una linea editorial; els editors havien de saber nom i cognom de qui vulgués publicar ( els colaboradors del Rebrot Bord es veien obligats a confesar el seu seudónim si volien publicar en la revista) i es vetava la participació de persones no afins a la corrent més progre de la ciutat. Per últim, el nom de la revista havia estat triat per a justificar una subvenció que s'havia demanat per promocionar l'obra d'Ovidi Montllor. Massa restriccions i condicions per ser a una revista de col·lectius.
N0 recorde els números que van eixir d'aquesta publicació però la repercusió en cap moment va ser l'esperada i poc a poc va anar refredant-se el tema. La programació cultural alternativa va anant despareixent al mateix temps que les associacions, i els articles o els articulistes van caure en la repetició d'idees i la manca d'originalitat. Així que passada la febra editorial totes aquestes revistes va morir de fam. Com a espectador de luxe, i només implicat en la primera Albarda, em vaig sentir desencantat per la desaparició d'aquest moviment tot i que no era la primera vegada que observava efervescències d'aquest tipus. Afortunadament no va ser el fi de l'expressió undergroud d'Alcoi, però eixa és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada